SOLO SE PIERDE LO QUE SE GUARDA / NOMÉS ES PERD EL QUE ES GUARDA

 

 

Garín, Inma; Sanmartín, Rosa. SOLO SE PIERDE LO QUE SE GUARDA / NOMÉS ES PER EL QUE ES GUARDA. Homenatge a Antonio Machado. València: EdictOràlia Llibres i Publicacions, 2020, 156p.

Pròleg de Rodolf Sirera
Edición bilingüe. Traducció al valencià de Rosa Sanmartín i Inma Garín
Il·lustració de portada: Cuca Balaguer
A cura de l’edició: Josep Lluís Galiana

Aquesta edició ha sigut traduïda amb una ajuda de la GENERALITAT VALENCIANA i amb la col·laboració del Laboratori per a la Investigació de Processos Creatius Contemporanis AD LAB.

ISBN: 978-84-120023-7-9

PVP: 15€




gastos de envío incluidos para España / shipping costs included for Spain. para el resto del mundo, consulte coste de envío / for the rest of the world, see shipping cost. otros métodos de pago / other payment methods. contacto/contact : edictoralia@edictoralia.com
______________________________________Castellà a continuació…

Només es perd el que es guarda és la ficcionalització d’uns fets que van ocórrer, en la seua major part, durant els mesos que Antonio Machado va estar a València. Ens hem permès algunes llicències que no es corresponen amb la realitat històrica, però que ens permetien donar-li més dramatisme a les escenes del text. Un exemple clar es troba en les escenes que hem situat en Vil·la Amparo (Rocafort), on va viure tota la família Machado. Els grans absents en aquells dies van ser Manuel Machado i la seua esposa Eulalia Cáceres. De la mateixa manera no va ser a València on les filles de Josep i Matea es van acomiadar dels seus pares, sinó que elles els acompanyarien fins a Barcelona, on passarien gairebé un any. L’entrevista que apareix en l’escena tercera pren alguns paràgrafs de l’apareguda en Fragua Social el 19 de desembre de 1936. El text que llegeix Juan Gil Albert a l’escena cinquena és un extracte d’un passatge de la seua Juan de Mairena (Miscel·lània Apòcrifa. Parla Juan de Mairena als seus alumnes). El text es va publicar per primera vegada en Hora de España, nº 14, febrer de 1938. Amb la idea d’homenatjar a tants i tants afusellats durant la dictadura, ens hem permès la llicència de modificar la data de l’afusellament de Timoteo Mendieta que es va produir el 15 de novembre de 1939. A l’endemà va ser llançat a la fossa comuna número 2 del pati 4 del cementiri de Guadalajara juntament amb altres 21 assassinats més. Timoteo Mendieta va ser enterrat a Madrid el 2 de juliol de 2017. Amb tot, esperem que els lectors ens perdonen aquestes llicències i entenguen que, abans de res, volíem homenatjar Antonio Machado i tants i tants republicans que van haver de fugir per les seues idees polítiques. I a aquells que, lluitant per la llibertat, van perdre la seua vida.

Inma Garín (València, 1952) és directora, escriptora, investigadora, traductora i pedagoga. Ha traduït entre d’altres a Harold Pinter, Caryl Churchill i David Mamet, i ha dirigit diversos espectacles com True West (1987), de Sam Shepard, o Ellas (1992), amb textos de Griselda Gambaro; Prohibida la reproducción, de JR Morales, en 1992 i 2017, o Perlas sobre la frente, amb textos d’Emily Dickinson (2007). Des d’aleshores, ha escrit i dirigit Desdemona mai més, un esdeveniment performatiu amb participació ciutadana (2015), i El zurdo de Manacor (SGAE, 2016). Actualment, col·labora en la secció de crítica teatral de la Cartellera Túria.

Rosa Sanmartín Pérez (València, 1974) és doctora en filologia hispànica per la Universitat de València. Ha publicat tres assaigs relacionats amb la tasca dramàtica de Manuel i Antonio Machado, tema de la seua tesi doctoral; dos d’ells amb la publicació de textos teatrals inèdits fins ara. D’aquesta època és també la publicació Metodologías teatrales aplicadas a las nuevas dramaturgias contemporáneas (Episkenion, 2013), de la qual va ser editora literària, tasca que va repetir en 2016 amb la publicació d’Escritos sobre teatro de Josep Lluís Sirera (Acadèmia de les Arts Escèniques, 2016), de la qual també va ser prologuista. A més ha estat guanyadora de l’XI Certamen de Relat Curt de Mislata, coautora de la novel·la No te fíes (Nou Editorial, 2019) i autora de Cuando la vida te alcance (Nou Editorial, 2020). Així mateix, ha estrenat el seu text dramàtic Un dia quise mover el mar (març del 2019) i el text coescrit Nomes és perd el que es guarda (febrer del 2018), que ara es publica en edictoràlia teatre en edició bilingüe i pròleg de Rodolf Sirera.

Del pròleg de Rodolf Sirera

Només es perd el que es guarda no pretén reconstruir amb detall els mesos de l’estada de Machado a Rocafort, ni construir un argument basat en fets reals o obertament de ficció. Es limita a donar vida a un espai —Vil·la Amparo— oferint el testimoni de la seua recuperació com un espai de la memòria, i a situar-hi la figura d’Antonio Machado. Ho veiem movent-se en aquest espai a través de breus escenes, de contactes amb altra gent de la cultura i amb la família. Són com pinzellades que de cap manera pretenen reconstruir la personalitat del poeta ni esbossar la seua trajectòria vital. És a través de Machado com se’ns torna a fer present una de les pàgines més doloroses de la nostra història recent. Per això l’obra es tanca amb l’emocionant crida de Mercedes, la republicana (escena 12), en un moment en què cada vegada són més els que prefereixen oblidar: «Vosaltres, els joves, heu de entendre-ho, no sou tan necis. I jo no em cansaré mai de narrar aquesta història… fins que em facen mal les orelles.»

Solo se pierde lo que se guarda es la ficcionalización de unos hechos que ocurrieron, en su mayor parte, durante los meses en que Antonio Machado estuvo en Valencia. Nos hemos permitido algunas licencias que no se corresponden con la realidad histórica, pero que nos permitían darle más dramatismo a las escenas del texto. Un ejemplo claro se encuentra en las escenas que hemos situado en Villa Amparo (Rocafort), donde vivió toda la familia Machado. Los grandes ausentes en aquellos días fueron Manuel Machado y su esposa Eulalia Cáceres. Del mismo modo, no fue en Valencia donde las hijas de José y Matea se despidieron de sus padres, sino que ellas los acompañarían hasta Barcelona, ​​donde pasarían casi un año. La entrevista que aparece en la escena tercera toma algunos párrafos de la aparecida en Fragua Social el 19 de diciembre de 1936. El texto que lee Juan Gil Albert en la escena quinta es un extracto de un pasaje de su Juan de Mairena (Miscelánea apócrifa. Habla Juan de Mairena a sus alumnos). El texto se publicó por primera vez en Hora de España, nº 14, febrero de 1938. Con la idea de homenajear a tantos y tantos fusilados durante la dictadura, nos hemos permitido la licencia de modificar la fecha del fusilamiento de Timoteo Mendieta que se produjo el 15 de noviembre de 1939. al día siguiente fue lanzado a la fosa común número 2 del patio 4 del cementerio de Guadalajara junto con otros 21 asesinados más. Timoteo Mendieta fue enterrado en Madrid el 2 de julio de 2017. Con todo, esperamos que los lectores nos perdonen estas licencias y entiendan que, ante todo, queríamos homenajear a Antonio Machado y a tantos y tantos republicanos que tuvieron que huir por sus ideas políticas. Y a aquellos que, luchando por la libertad, perdieron su vida.

Inma Garín (Valencia, 1952) es directora, escritora, investigadora, traductora y pedagoga. Ha traducido entre otros a Harold Pinter, Caryl Churchill y David Mamet, y ha dirigido varios espectáculos como True West (1987), de Sam Shepard, o Ellas (1992), con textos de Griselda Gambaro; Prohibida la reproducción, de JR Morales, en 1992 y 2017, o Perlas sobre la frente, con textos de Emily Dickinson (2007). Desde entonces, ha escrito y dirigido Desdemona nunca más, un evento performativo con participación ciudadana (2015), y El zurdo de Manacor (SGAE, 2016). Actualmente, colabora en la sección de crítica teatral de la Cartelera Turia.

Rosa Sanmartín Pérez (Valencia, 1974) es doctora en Filología Hispánica por la Universidad de Valencia. Ha publicado tres ensayos relacionados con la labor dramática de Manuel y Antonio Machado, tema de su tesis doctoral; dos de ellos con la publicación de textos teatrales inéditos hasta ahora. De esta época es también la publicación Metodologías teatrales aplicadas a las Nuevas dramaturgias contemporáneas (Episkenion, 2013), de la que fue editora literaria, tarea que repitió en 2016 con la publicación de Escritos sobre teatro de Josep Lluís Sirera (Academia de las Artes Escénicas, 2016), de la que también fue prologuista. Además ha sido ganadora del XI Certamen de Relato Corto de Mislata, coautora de la novela No te fías (Nuevo Editorial, 2.019) y autora de Cuando la vida te alcance (Nuevo Editorial, 2020). Asimismo, ha estrenado su texto dramático Un día quise mover el mar (marzo de 2019) y el texto coescrito Solo se pierde lo que se guarda (febrero de 2018), que ahora se publica en edictoràlia teatro en edición bilingüe y prólogo de Rodolf Sirera.

Del prólogo de Rodolf Sirera

Solo se pierde lo que se guarda no pretende reconstruir con detalle los meses de la estancia de Machado en Rocafort, ni construir un argumento basado en hechos reales o abiertamente de ficción. Se limita a dar vida a un espacio —Villa Amparo— ofreciendo el testimonio de su recuperación como un espacio de la memoria, y a situar en él la figura de Antonio Machado. Lo vemos moviéndose en dicho espacio a través de breves escenas, de contactos con otras gentes de la cultura y con su familia. Son como pinceladas que en modo alguno pretenden reconstruir la personalidad del poeta ni esbozar su trayectoria vital. Es a través de Machado como se nos vuelve a hacer presente una de las páginas más dolorosas de nuestra historia reciente. Por eso la obra se cierra con la emocionante llamada de Mercedes, la republicana (escena 12), en un momento en que cada vez son más los que prefieren olvidar: «Vosotros, los jóvenes, tenéis que entenderlo, no sois tan necios. Y yo no me cansaré jamás de narrar esta historia… hasta que me duelan los oídos.»