Josep Lluís GALIANA

SONS COMPARTITS. Poemes, textos i pretextos

València: EdictOràlia, 2018, 112 p.

Pròleg de Maria Tomàs Garcia

Il·lustració de portada de Carlos Maíques

ISBN: 978-84-945465-6-3

PVP: 15€

gastos de envío incluidos para toda España / shipping costs included for all Spain • para el resto del mundo, consulte coste de envío / for the rest of the world, see shipping cost • otros métodos de pago / other payment methods • contacto/contact : edictoralia@edictoralia.com

____________________________________

sons compartits és el primer poemari del músic, escriptor i editor valencià Josep Lluís Galiana. Amb aquest volum, EdictOràlia enceta una nova col·lecció dedicada a la poesia. Sense un nítid fil conductor, encara que sí amb algunes línies melòdiques recurrents o alguns motius i temes recursius, aquesta selecció de poemes, textos i pretextos fa partícip al lector d’una experiència sonora, quasi musical.

El seu caràcter fragmentari no és una casualitat, més bé és el resultat d’una no intenció, d’una hibridació de gèneres, d’una atzarosa manera de viure l’escriptura, d’una necessitat d’experimentar amb les sonoritats. “I és que Galiana ha escrit els seus sons com un llibre incomplet i desordenat, assegura Maria Tomàs Garcia en el seu pròleg, com correspon al jugador lingüístic sense por a la paraula i contra el temps del fonema sense frontera. Eixe baix continu en una obra amb la qual vol enganyar-se el això diuen que va ser i era. Una qüestió de valor. Ni pentagrama, ni poesia, ni dibuix ni assaig.”

També proposa sons compartits una sèrie de llocs comuns, de figures culturals i artístiques transversals, comparteix objectes sonors, i explora i experimenta on no existeixen les fronteres, ni els límits, sinó horitzontalitats vulnerables, sensibles i delicades, però sempre enriquidores, energètiques i molt vitals.

Il·lustracions de l’artista Carlos Maiques.

edictoràlia llibres i publicacions és un nou projecte editorial vinculat als processos creatius contemporanis. Radicada a la ciutat de València des de la seua creació el 2016, l’editorial sorgeix de la necessitat de pensar la creació,
els seus processos i eines, les seues aportacions i implicacions amb la vida quotidiana i els seus èxits i avatars en un moment de gran entusiasme per l’activitat artística i estètica.

Dirigida pel músic, escriptor i editor valencià Josep Lluís Galiana, edictoràlia poesia és una nova col·lecció centrada en la creació poètica, en les noves poètiques, en els seus processos i noves formes.

Aquesta sèrie de publicacions, que arrenca amb la publicació de sons compartits poemes, textos i pretextos pretén donar a conèixer les noves i novelles veus de la poesia valenciana. Una poesia que beu d’inesgotables fonts, no sols històriques i de llarga tradició, sinó també d’una important i precoç modernitat. Una poesia hereva de les avantguardes històriques, de la poesia sonora i visual, de la performance i l’art d’acció, del surrealisme i de les seues inconfusibles formes d’expressió.

DOSIER DE PREMSA

Josep Lluís Galiana, caosofia poètica i sonora

EL MUNDO_ARTS_Música_17 sep. 2018

Per ALEXIS MOYA

Sons compartits és un llibre en el qual la poesia i els textos tenen en la música els seus fonaments. Està agrupat en tres seccions i la primera l’obrin tres poemes que van ser premiats en el 50 Certamen Poètic Festa de la Primavera: Acció sonora, L’ordre de l’emoció i Vigilant dels teus somnis; i el prologa la periodista Maria Tomàs.

Josep Lluís Galiana aprofita el seu bagage com a saxofonista i referent de la improvisació lliure, l’avant-garde jazz i la investigació etnomusicològica per abocar notes en els seus escrits i convertir la lectura en una experiència quasi musical a partir de l’experimentació amb sonoritats en les quals se submergeix, des de fa molts anys, en més de 30 treballs discogràfics, concerts i festivals a Europa, Amèrica i Àsia.

Treballa en el caos, en l’impredictible (abans que el significat derivara en desordre), l’estat inicial de la matèria de la que sorgeix l’ordre i també primer déu antic que va sorgir de la creació. En aqueixa imprevisibilitat atzarosa transita per a desenvolupar amb entusiasme la seua labor artística total: en la música, la poesia, en la seua editorial (EdictOràlia) o en el seu segell discogràfic (Liquen Records).

Com es gesta la idea del llibre ‘Sons compartits’?

La poesia sempre l’he tingut a prop i des de molt jove m’ha agradat abocar els meus pensaments, reflexions i sentiments als meus quaderns com una mena de descàrrega o despullament emocional. També com a exercici intel·lectual i joc creatiu.

Què aprofita de la seua experiència musical i artística en aquest treball?

Tot. No puc fugir del que sóc i d’estar immers en múltiples i diversos processos creatius. Escriure poesia és jugar amb els sons, dibuixar les paraules, intercanviar els colors, combinar les tímbriques, cercar noves polifonies, pastar textures… En realitat, es tracta d’una activitat molt musical.

Conjumina poesia i música, què va ser primer?

Tot al mateix temps.

Els conceptes d’improvisació i experimentació musical els ha aplicat de manera radical en aquest llibre?

Sons compartits no és tan sols un poemari. Encara que no hi ha un nítid fil conductor, sí es poden seguir algunes línies melòdiques recurrents o alguns motius i temes recursius que s’entrecreuen tot al llarg del llibre. Cal destacar, no obstant, el seu caràcter fragmentari, la hibridació de gèneres literaris i sobretot la necessitat d’experimentar amb les sonoritats. Intente fer partícip al lector d’una experiència sonora, quasi musical, on no existeixen les fronteres, ni els límits, sinó horitzontalitats vulnerables, sensibles, però sempre enriquidores i molt vitals.

Quines són les línies melòdiques recurrents?

El silenci, el temps, l’espai, el fragment, la grandesa de l’instant, la percepció, el sentit crític, una sèrie de llocs comuns i algunes figures culturals i artístiques transversals que m’acompanyen des de fa molts anys.

En el poema ‘Abans de…’ diu «Abans de cobejat patrimoni d’elits, la música fou popular acompanyament». On tenim el patrimoni musical ara?

En el món de l’espectacle i el show business; en l’obsessió per les audiències massives; en els revivals i la insistència en els repertoris històrics. No obstant això, sempre ha estat així, i la creativitat, les noves formes de fer música i l’autèntica pulsió artística es troben als carrers i als llocs i accions més recòndites, alternatives i autogestionàries.

En el text ‘Inmortalitat de l’instant’ parla de la improvisació amb altres músics: «El so flueix amb absoluta i radiant naturalitat…» Ha cercat aquest fluir en els seus textos?

M’interessa molt entrar en flux quan estic compartint sons amb altres, perquè no entenc la improvisació d’una altra manera. Escriure és diferent. És una tasca solitària, però tot i així i com passa en qualsevol altra activitat quotidiana si no entres en flux no ets capaç de gaudir el que estàs fent. Quan arribes a eixe punt de màxima concentració en allò que estàs fent i tot comença a fluir és quan assoleixes eixe estat ingràvid, quasi nirvànic, d’autèntic alliberament d’un mateix.

Té ja en cartera nous autors i títols per a la nova col·lecció EdictOràlia poesia?

Sí, però és prompte per desvetllar noms. Al seu temps.

En el terreny estrictament musical Chaosophy, un ensemble d’improvisació lliure integrat per vosté i els músics El Pricto i Avelino Saavedra, ha publicat un disc editat per Liquen Records. Parle’ns d’aquest treball que porta per títol, ‘Who are these people and what do they believe in’?

Chaosophy està inspirat en el llibre Principia Discòrdia, en el discordianisme i en el Caos Sagrat com a condició natural de la realitat. La nostra música, que es mou entre el jazz avantguardista, la improvisació lliure i l’experimentació sonora, té una forta càrrega d’imprevisibilitat. És absolutament enèrgica i molt vigorosa i intenta moure la sang i les vísceres

El seu segell també ha publicat recentment ‘Critical sounds’, una selecció de peces electroacústiques de vosté i el músic suec Thomas Bjelkeborn, dos creadors de llarga i consolidada trajectòria artística. «Un treball impressionant» per a la crítica que també elogia el treball de Chaosophy.

Critical Sounds és un treball molt diferent al que faig amb El Pricto i Avelino Saavedra en Chaosophy. Fa molts anys que em fascina la creació electroacústica i treballar amb altres compositors com és el cas de l’artista Bjelkeborn. La nostra música posa en circulació tot tipus de textures i colors musicals. El nostre diàleg ens trasllada a la relaxació dels entorns, en que la pulsació gairebé desapareix, permetent una fluïdesa de les idees musicals i els materials sonors. Pense que és un disc emocionant, on l’energia no prové de la intensitat del so, sinó de la interacció entre el món acústic i l’electrònic, que transporta a l’oient a paisatges llunyans.

________________

Francisco Campillo, Opinión de Murcia

El pasado jueves 27 de septiembre tuvo lugar en la biblioteca Río Segura la presentación del libro de poemas en valenciano Sons compartits (Sonidos compartidos), obra del músico, profesor, comisario y crítico musical, ensayista y poeta Josep Lluís Galiana, residente en la capital valenciana. El acto fue promovido por la directora de la institución, Marita Funes y por Juan Jesús Yelo, profesor de nuestra universidad y del IES Floridablanca. Dicha presentación corrió a cargo de Francisco Campillo, profesor del IES Floridablanca y traductor.

El acto sirvió, en primer lugar, para recordar la vinculación histórica entre la cultura y lengua catalanas y las de Murcia. Se planteó la necesidad de aumentar en el público en general la conciencia de esa fecunda relación que puede crecer aún más superando la que existió y existe desde el siglo XIII. Posteriormente se pasó a introducir a los asistentes en la lectura del libro.

Sons compartits es un conjunto de poemas, aforismos y textos en prosa que presentan la apariencia de un caos. Este desorden nace de la convicción del poeta de hallar en la inmanencia, en la sensualidad, en la relación inmediata e irracional con nuestro entorno y los demás la manera ideal de entender y comunicar. La lengua catalana y sus dialectos, ya de por sí ricos en sonoridad, sirve aquí como vehículo perfecto de expresión para hacer evidente que la escucha y la producción musical abierta, libre de prejuicios, entregada a la lógica inherente de los sonidos es un extraordinario ejemplo de tal convicción. El mundo sonoro, presente en el origen de nuestras vidas y de nuestra especie, nuestra primera forma de comunicación, espera a quien quiera prestarle atención, abandonarse a él.

_______________

Antonio Luis Guillén, Morada Sónica

Se trata de un texto con un pálpito visual tan importante, que, en primer lugar, suena por la retina. Es una gran partitura visual de fuga. En ese primer sentido, es un texto realmente bello. Uno de esos frescos que pueden resucitar en infinitas formas.

En su sonar también es bello. Bello su idioma, en su fonésis, en lo que revela. Me queda claro en su incertidumbre: nos entedemos en lo profundo. Revela más que significa.

Creo que es un gran texto que, curiosamente, profundiza en un especie de grieta que tenemos en el texto de occidente. Grieta en la que tú y yo estamos. El texto simultáneo y fragmentario. El texto que permite la Fuga. La parte final, a parte de la intertextualidad que afecta hasta a amigos comunes, (muy literalmente!), es una provocación extásica-política muy rica. Para releer. Releeré.

Me congratula leer mucha afinidad quasinirvánica en las experiencias sónicas que describe el autor, por otra parte: la hiperia del momento sonoro. Somos hermanos de ese mar también. Eso ya lo sabemos.

Pero confieso que los momentos del cotidiano erotismo cósmico y la reflexión del guardián del sueño… confieso que me ha gustado mucho ver eso en un texto así.

Enhorabuena. Me gusta leerte así: en la provocación anartista de una eterna haiku bulería.

_________________

Juan Jesús Yelo, Intonarumori

Tierno en la primera parte, emocionante en la segunda y muy acertadamente reflexivo en la tercera. No he podido parar hasta el final. Bueno, y las bulerías y el contrapunto, desternillantes.