DEEP LISTENING. Una práctica para la composición sonora, de Pauline Oliveros

Oliveros, Pauline. DEEP LISTENING. Una práctica para la composición sonora. València: EdictOràlia Llibres i Publicacions, 2019, 144 p.

ISBN: 978-84-945465-1-8

PVP: 15€



 

Deep Listening®. Una práctica para la composición sonora es un excitante compendio de maneras de escuchar y «sonar». Este libro proporciona enfoques y eprspectivas únicos a artistas, estudiantes, profesores, meditadores y a cualquier interesado en cómo nuestra consciencia puede verse afectada por la profunda atención al ambiente sonoro que nos rodea.

Deep Listening® es una práctica creada por la compositora Pauline Oliveros con el objetivo de mejorar sus propias capacidades de escucha y compartirlas con otros compositores, intérpretes y público en general. Difundida por su creadora en talleres por todo el mundo y especialmente en el Instituto Politécnico de Rensselaer (Nueva York) y en el Mills College (Oakland, California), estas actividades son accesibles a cualquier persona interesada en la escucha.

Finalmente, su obra se traduce por primera vez para el público de habla hispana por Francisco Campillo García.

Pauline Oliveros (1932-2016) es una de las figuras más influyentes en la música occidental desde mediados del siglo XX. Reconocida mundialmente como pionera de la música electrónica, compositora, intérprete y profesora, dedicó su vida a desarrollar y enseñar la práctica conocida como Deep Listening®. Fundadora junto a Ramón Sender y Morton Subotnick del mítico San Francisco Tape Center, trabajó como ilustre investigadora y profesora de Música en el Instituto Politécnico Rensselaer en Troy (Nueva York) y en la residencia de artistas Darius Milhaud en el Mills College de Oakland (California). Presidió la fundación que lleva su nombre en Kingston (Nueva York).

EdictOràlia ingressa en l’Associació d’Editors del País Valencià

La Junta Directiva de l’Associació d’Editors del País Valencià, celebrada el 28 de març de 2019, aprovà la sol·licitud d’ingrés d’EdictOràlia Llibres i Publicacions en la reconeguda entitat col·lectiva que reuneix a més de setanta editors.

 

 

Després de tres anys d’existència i amb una dotzena de llibres editats, EdictOràlia Llibres i Publicacions va estar present a l’envelat dels Editors Valencians en la 54ª edició de la Fira del Llibre de València amb expositor propi.

 

 

EDICTORÀLIA LLIBRES I PUBLICACIONS

EdictOràlia Llibres i Publicacions nace de la necesidad de repensar la creación, sus procesos y herramientas, sus aportaciones e implicaciones con la vida cotidiana y sus logros y sus avatares en un momento de gran entusiasmo global por la activación rizomática de nuevas ideas estéticas y de una enorme agitación artística.

Fundada en 2016 y con sede en la ciudad de Valencia, EdictOràlia Llibres i Publicacions pretende unirse y servir de tribuna a cuantas reflexiones y debates se susciten en torno a la creatividad y a sus nuevas formas de manifestarse, así como, en general, a la nueva creación literaria en sus diversos géneros.

Formada por especialistas de larga trayectoria profesional en el mundo editorial y periodístico valenciano, EdictOràlia Llibres i Publicacions nace con el compromiso de abordar todas aquellas temáticas estrechamente relacionadas con la historia, la cultura y el arte valencianos, siendo su principal propósito contribuir a ampliar y difundir su gran riqueza literaria, ensayística y artística.

Asimismo, EdictOràlia Llibres i Publicacions ofrece sus servicios editoriales a todos sus clientes y amigos desde la empresa consultora a la que pertenece, CAS 21, S.L. con el fin de facilitar y acercar el mundo de la edición a autores y empresas interesadas.

Finalmente, esperamos y deseamos que tanto lectores como profesionales del sector editorial compartan nuestro entusiasmo y disfruten con nosotros de esta nueva aventura empresarial y creativa.

Josep Lluís Galiana: «Hem de lliurar-nos de la tirania del mercat musical global»

JOSEP LLUÍS GALIANA (València, 1961) és Diplomat en Estudis Avançats per la Universitat Politècnica de València i Titulat Superior pel Conservatori Superior de Música de València.

Josep Lluís Galiana fa un repàs a la seva dilatada trajectòria musical

Malgrat tenir una àmplia formació musical, per què ara mateix li dediqueu força temps a la lliure improvisació?

Jo no ho veig com un desenllaç negatiu. Més aviat tot el contrari: gràcies a la meva formació i a la meva curiositat, he acabat improvisant lliurement. L’art és recerca i reflexió, entre altres moltes coses, i tots els camins musicals i vitals em van portar inevitablement i afortunada a la lliure improvisació musical.

Després de molts anys d’estudi i de fer música clàssica i contemporània, jazz i blues, música de banda, tradicional, folk, pop i molta música experimental i electroacústica, vaig continuar cercant nous horitzons sonors i més llibertat creativa. Sempre he pensat que la improvisació lliure em va trobar a mi. Va sorgir espontàniament en la meva vida, perquè, segurament, necessitava sentir-me absolutament lliure a l’hora de fer música i de trobar-me a mi mateix com a artista i persona.

Què us va dur a l’electroacústica?

Vaig entrar en contacte amb la creació electroacústica als anys 80 quan estava estudiant al conservatori, vaig comprar-me el meu primer ordinador i sintetitzador i vaig començar a interpretar repertori contemporani. Ja en els 90, vaig crear i formar part de nombrosos grups i ensembles on l’electrònica n’era part essencial. L’electrònica i la informàtica musical ens han permès conèixer el so en els seus paràmetres més íntims i secrets. Des de la invenció de l’altaveu i la implicació de l’electricitat i l’electrònica en la creació musical, tot va canviar definitivament en l’art dels sons.

I a l’Avant-garde jazz?

De sempre m’han interessat molt les músiques afroamericanes. Pertanyo a una generació totalment marcada per la cultura afroamericana. Penso que som fills del blues i del jazz, i dels seus múltiples derivats. El meu aprenentatge va conduir-me des d’estètiques més tradicionals cap a un jazz més obert i desinhibit, un jazz més contemporani i hibridat amb altres gèneres i estils com ara la música contemporània, l’electrònica o les músiques ètniques.

També hi ha el vostre vessant com a musicòleg i divulgador cultural i artístic…

Els darrers anys he publicat assajos i molts articles sobre la lliure improvisació musical, però porto fent periodisme cultural i musical des de fa trenta anys. Estic força interessat pels processos creatius, la pràctica artística, en què succeeix quan la màquina creadora i la intuïció es posen en marxa, en què passa quan un artista entra en flux…

Què podeu contar-nos dels començaments de la vostra trajectòria artística?

La dècada dels 1980 i part de la següent van ser uns anys de formació acadèmica, també d’autoaprenentatge i exploració, però, sobretot, d’una gran explosió creativa. El conservatori va posar alguns fonaments teòrics i escolàstics, però el carrer va donar sentit a tot allò que sentia i volia fer en música. Vaig crear els meus propis grups de jazz, vaig col·laborar en diversos ensembles de música contemporània i vaig començar a compondre i a jugar amb l’electrònica i la improvisació lliure.

I de la vostra participació en un bon grapat de festivals internacionals?

A mitjans dels anys 80 vaig començar a participar en encontres internacionals de música contemporània i de creació electroacústica. També en algun festival de jazz. I l’experiència sempre ha estat molt satisfactòria i enriquidora. Els festivals són un punt fonamental de trobada per als creadors. Són llocs d’intercanvi i de retroalimentació. Quan s’acaba un festival, tornes a casa feliç i amb moltes més ganes de continuar treballant, experimentant i aprofundint en el teu camí creatiu i vital.

I de les agrupacions instrumentals que heu fundat?

Les agrupacions són motors de recerca, projectes que activen la teva creativitat, punts de trobada amb altres artistes i creadors. En definitiva, es tracta de laboratoris per a investigar i posar en marxa nous processos creatius.

Què és Chaosophy?

Un trio integrat per El Pricto, Avelino Saavedra i jo mateix. Treballem amb la més absoluta de les llibertats creatives i aquesta no dependència entre nosaltres fa que el grup practiqui una música força imprevisible, energètica i molt emocionant que mou sang i vísceres.

Què us ha aportat la vostra intensa i dilatada col·laboració amb força entitats i artistes?

Una de les peculiaritats i grandeses de la improvisació lliure és que pots pujar a un escenari de qualsevol racó del món a fer música amb altres improvisadors sense conèixer-los. Es tracta d’una experiència única, totalment vital, on interactuen els sentiments i les emocions, perquè són més importants que els sons. Improvisar és prendre una actitud, és posicionar-se davant el so, la vida i els altres.

Passem a l’escriptor. Teniu poemaris, recopilacions d’escrits musicals, variades publicacions sobre música en premsa escrita… Hi ha un darrer llibre de poemes publicat no fa massa. Què ens hi podeu contar?

SONS COMPARTITS és un llibre o artefacte literari, la poesia i els textos del qual tenen en la música els seus fonaments. Fa temps que volia escriure aquest llibre i convertir la seva lectura en una experiència gairebé musical. Penso que música i poesia són inseparables. No entenc l’una sense l’altra. Fer música i escriure poemes és la mateixa cosa: una descàrrega emocional o un despullament emocional, encara que també un exercici intel·lectual i un joc creatiu. És a dir, no puc fugir del que soc i d’estar immers alhora en múltiples i diversos processos creatius. Per a mi, fer poesia és jugar amb sons, paraules, colors, textures, tímbriques, polifonies… i, a l’inrevés, fer música és somiar, pensar, imaginar, espacialitzar, ri(t)mar, cercar objectes sonors, signes, símbols, fonemes…

Quin és el vostre darrer treball musical gravat i publicat?

El passat novembre vaig publicar el meu primer disc en solitari. Es tracta d’una sèrie de solos per a saxofon tenor. És un somni larvat durant molt anys. És un gran repte i una gosadia publicar un disc d’aquesta naturalesa. Tal vegada he trigat massa temps, però crec que ara tocava. És un treball molt personal i sóc jo, al natural, tal i com sona ara mateix el meu tenor i la música que intento fer-hi.

El 2016 vau crear un segell editorial i a més, teniu una discogràfica

Vaig crear-los perquè volia donar sortida als meus propis treballs literaris i musicals. Malgrat haver publicat en dos anys uns quants llibres i discors -no tots meus, però-, encara no em considero un editor o productor «professional». No era aquesta la meva primera intenció, però qui sap com acabarà aquesta aventura musical?

Què hi ha de la vostra col·laboració a la revista digital Música i Art Sonor Sul Ponticello i altres publicacions especialitzades?

M’agrada molt escriure. Tant com fer música. I després de dedicar-me al periodisme durant vora trenta anys, no puc evitar reflexionar, abordar qüestions que m’interessen i dir en veu escrita i crítica tot allò que vull. Habitualment, col·laboro amb diverses revistes de música i art sonor com Sul Ponticello, però també amb publicacions acadèmics, periòdics com Las Banda del qual soc el responsable de continguts, i llibres d’autoria col·lectiva.

Què  podeu contar-nos dels àmbits en què heu treballat?

M’agrada la docència i compartir experiències i coneixements amb la gent més jove. Durant uns anys, vaig exercir de professor en diversos conservatoris del País Valencià i escoles de música, però, actualment i des de fa més d’una dècada, imparteixo cursos, seminaris i tallers molt centrats en la lliure improvisació musical; també en l’estudi dels nous processos creatius contemporanis i les seves aplicacions en el món de la comunicació, l’educació i la gestió cultural, tant en territori espanyol com a Europa i l’Amèrica Llatina.

En quin àmbit us sentiu més a gust?

La veritat és que tot conforma una unitat de pensament i d’acció. Escriure, compondre, improvisar, investigar, gestionar, editar un nou llibre, produir un disc… Tot gaudeix d’una organicitat espontània i molt gratificant. Totes aquestes activitats es complementen i interaccionen entre elles. No podria triar una només.

El 2014 vau fundar i presidiu el Laboratori per a la Investigació de Processos Creatius Contemporanis AD LAB, entre el 2006 i el 2014, vau ser secretari de l’Associació de Música Electroacústica d’Espanya (AMEE), entitat membre de la International Confederation of Electroacoustic Music (ICEM / Unesco). Què és AD LAB?

Un grup d’artistes, creadors i investigadors ocupats en (re)pensar la creació, els seus processos i les seves eines, les seves aportacions i implicacions amb la vida quotidiana, els seus èxits i els avatars en un moment especialment dinàmic per l’activació rizomàtica de noves idees estètiques i de gran agitació artística.

Com estem les valencianes de cultura musical?

Anem bé, però tot és millorable, sobretot pel que fa a lliurar-nos de l’eurocentrisme, les invasions alienes i les modes, la tirania del mercat musical global i no obrir-se a les noves propostes, als nous creadors i les seves noves formes de fer, però molt especialment pel que fa a la confusió entre modernitat i contemporaneïtat, i en conèixer la vertadera dimensió del concepte MÚSICA.

Quins projectes teniu per al futur?

La llista és llarga. Tinc nous llibres a editar, unes quantes gravacions al calaix i, sobretot, pujar cada setmana a l’escenari, on em trobo més a gust.

 

Pepa Úbeda, TORNAVEU, Dimarts, 28 de maig de 2019

COMPROMISO CON LA MODERNIDAD. Obra y estética musical de Francisco Llácer Pla

 

 

 

Calandín, Emilio. COMPROMISO CON LA MODERNIDAD. Obra y estética musical de Francisco Llácer Pla. València: EdictOràlia Llibres i Publicacions, 2019, 284 p.

ISBN: 978-84-945465-9-4

PVP: 20€




(gastos de envío incluidos / shipping costs included)
Otros métodos de pago / Other payment methods
Envíos certificados / Registered mail
contact : edictoralia@edictoralia.com

 

Presentamos en este libro el primer acercamiento monográfico a la figura de uno de los compositores valencianos más importantes de la segunda mitad del siglo XX: Francisco Llácer Pla. Un músico que fue capaz de superar las grandes adversidades sociales, políticas y culturales que le tocó sufrir, desarrollando una intensa actividad musical caracterizada por una constante búsqueda y estudio. Este posicionamiento estético y ético con vistas a Europa le llevó, después de pasar por diversas etapas creativas, a la invención de un procedimiento personal: el “acorde equilibrado”, una técnica compositiva con la que construyó más de una treintena de piezas pertenecientes a su última etapa. El “acorde equilibrado” es abordado, junto con otros aspectos de la vida y la obra de Llácer, en este texto. Rendimos homenaje así, en el centenario de su nacimiento, a uno de los compositores que posibilitaron la actual situación de privilegio que vive la música en la Comunitat Valenciana.

 

Emilio Calandín (Valencia, 1958) nace en el seno de una familia en la que el Arte es compañero habitual en lo cotidiano: escultura, pintura, literatura, teatro y música están presentes en su día a día, y entre ellos crece. Comienza sus estudios musicales con su madre, pianista y profesora de solfeo, y los finaliza en los Conservatorios Superiores de Valencia y Alicante. Asiste a cursos de composición tanto en España como en el extranjero impartidos por personalidades de la composición, dirección e interpretación como Luis de Pablo, Cristóbal Halffter, Tomás Marco, Carmelo Bernaola, José Luis Temes, Pedro Esteban, Leo Brouwer y Helmut Lachenmann, entre otros. Su contacto con los compositores valencianos José Báguena Soler y Francisco Llácer son determinantes en su evolución estética, sobre todo con este último, con quien tendrá una larga relación que trasciende los roles de profesor y alumno. Ha obtenido diversas becas, resaltando la concedida por los ministerios de Cultura y Asuntos Exteriores para residir en la Academia de España en Roma. Cuenta con un catálogo de más de 80 obras de variadas características y formaciones, muchas de las cuales se hallan registradas en CD y editadas, y son fruto de encargos recibidos de Instituciones e intérpretes nacionales e internacionales. Actualmente, forma parte del claustro de profesores del Conservatorio Superior de Castellón, perteneciendo a su departamento de composición. Es frecuente verlo presente en foros de difusión de la música de nueva creación, bien como conferenciante o como compositor.

La edición de este libro ha contado con la ayuda de la Sociedad General de Autores y Editores, la Fundación SGAE, PILES Editorial de Música, S.A. y la colaboración de Paco Llácer Centenari 1918-2018.

 

 

 

 

 

 

 

 

LA EXPRESIÓN ESTRUCTURADA. Trayectoria vital y creativa del compositor valenciano Ramón Ramos Villanueva (1954-2012)

 

 

Oltra García, Héctor. LA EXPRESIÓN ESTRUCTURADA. Trayectoria vital y creativa del compositor valenciano Ramón Ramos Villanueva (1954-2012). València: EdictOràlia Llibres i Publicacions, 2019, 500 p.

ISBN: 978-84-945465-8-7

PVP: 24€




(gastos de envío incluidos / shipping costs included)
Otros métodos de pago / Other payment methods
Envíos certificados / Registered mail
contact : edictoralia@edictoralia.com

 

Ramón Ramos Villanueva (Alginet, Valencia, 1954-2012) es una figura imprescindible para entender los últimos treinta años de creación musical contemporánea en Valencia y en España. El autor de Pas encore (1979), Ricercare (1986) o del Concierto para violoncello y orquesta (1991) se formó con el profesor Günther Becker en el Robert-Schumann-Institut de Düsseldorf, entre 1975 y 1983, empapándose de las corrientes europeas de la Neue Musik en el mismo epicentro y en el preciso momento de su máxima efervescencia, asistiendo además a los renombrados Ferienkurse de Darmstadt, al Wittener Tage o al Donaueschinger Musiktage, trabajando de la mano de los compositores más destacados del momento, como Ligeti, Kagel, Kurtag, Ferneyhough o Grisey. En su regreso a España, Ramos trajo consigo todo el amplio y valioso bagaje musical asimilado en Alemania, jugando un papel prominente en la consolidación y difusión de la música contemporánea en Valencia, donde cosechó una sólida y fructífera trayectoria como compositor, e imprimió, desde su cátedra de composición en los Conservatorios de Alicante y Valencia, una profunda huella en las últimas generaciones de compositores valencianos.

El presente volumen, broche a doce años de investigaciones del Dr. Oltra –quien fuera alumno de Ramos–, nos muestra por primera vez, en toda su extensión y detalle, la trayectoria vital y creativa del compositor valenciano, como resultado de una profunda investigación musicológica, un complejo ejercicio de recuperación de partituras y catalográfico, y un amplio y exhaustivo estudio analítico musical y estético que abarca la obra completa del autor valenciano. Se da así respuesta a la ausencia hasta hoy de estudios monográficos sobre Ramón Ramos en la historiografía musical, contribuyendo con ello a poner necesaria y merecidamente en valor su figura, y a salvaguardar su legado y su memoria para nuestro patrimonio cultural y musical valenciano, español e internacional.

Doctor en música con mención cum laude por la Universitat Politècnica de València y Titulado Superior de Música en las especialidades de Composición y Dirección de Orquesta en el Conservatorio Superior de Música de Valencia, Héctor Oltra García (Alboraia, 1976) viene trazando una intensa actividad en la creación contemporánea, desarrollada multidisciplinariamente a través de la composición, la dirección y la investigación musical. Sus obras han sido estrenadas e interpretadas en destacados festivales internacionales de Italia, Rumanía, Serbia, Grecia, Polonia, Rusia, EE UU y España, obteniendo señalados reconocimientos: Premio de Honor del Conservatorio de Música de Valencia, II Curs “Oïda”, I Ciclo “Hui, hui, hui música” de jóvenes compositores, XI Premio “Paco Llácer”, Crida 2013 “Somelgrup”, Vox Novus International, “Risuonanze” incontri di nuove musiche, Serbian International Review of Composers, Phasma Music Recording, Festival Interensemble e InEnsemble JustFest, entre otros. Ha dirigido la Banda Sinfónica y Coros Comarcal de la FSMCV, entre otras formaciones. Desde 2016, es director musical y artístico del Ensemble Síntesis, formación dedicada a la música de nueva creación. Es conferenciante y autor de numerosos estudios y artículos de investigación, prestando en su labor investigadora una particular atención a la música contemporánea española y especialmente a la valenciana.

La edición de este libro ha contado con la colaboración de la Sociedad General de Autores y Editores, la Fundación SGAE y la Concejalía de Cultura del Ayuntamiento de Alginet (València).

 

Modelos para el estudio del CONTRAPUNTO I

 

Hervás Vila, Vicente José. Modelos para el estudio del Contrapunto I. València: EdictOràlia Llibres i Publicacions, 2018, 128 p.

ISBN: 978-84-945465-7-0

PVP: 20€




(gastos de envío incluidos / shipping costs included)
Otros métodos de pago / Other payment methods
Envíos certificados / Registered mail
contact : edictoralia@edictoralia.com

 

Modelos para el estudio del Contrapunto I no es solo una obra teórica e ilustrativa sobre “el arte de la combinación melódica”, cuyos lejanos orígenes se remontan al siglo IX, sino una aportación pedagógica de incalculable valor para poder adentrarse en el estudio del contrapunto riguroso desde dos hasta ocho voces y la escritura a doble coro, así como en el complejo manejo de los movimientos armónicos. Fruto de años de docencia y de contrastada trayectoria como investigador, Vicente José Hervás Vila aborda el contrapunto con absoluta autoridad, a partir de numerosos ejemplos propios y detallados y concisos comentarios a pie de página, siempre desde una rigurosa justificación teórica e histórica. Incorporando criterios y metodologías de los maestros de la escuela valenciana de composición Francisco Tamarit, Amando Blanquer y Luis Blanes, así como otras opiniones de teóricos de referencia, el libro que tiene en sus manos es un manual eminentemente práctico y de guía, indispensable para los estudiantes de contrapunto, excelentemente razonado, contrastado teóricamente y contextualizado históricamente a través de grandes figuras de la polifonía universal.

Vicente José Hervás Vila es titulado superior en Composición y Musicología, tiene mención honorífica en Contrapunto y Fuga, y ha obtenido el XXII Premio “Benvingut Oliver” de investigación histórica. Se formó en el Conservatorio Superior de Música de Valencia, donde estudió con Luis Blanes, Francisco Tamarit, Amando Blanquer, José Antonio Orts, Ramón Ramos y José Mª Vives, entre otros maestros de la escuela valenciana. Se dedica profesionalmente a la enseñanza desde el año 2000 y ha trabajado como profesor en diversos conservatorios profesionales y superiores españoles. Promueve el conocimiento y la recuperación del patrimonio musical histórico valenciano, a través de transcripciones y estudios musicológicos centrados en la figura de Manuel Just, maestro de capilla del Real Colegio de Corpus Christi hasta 1785, que fue alumno de Pere Rabassa, uno de los más reconocidos compositores del Barroco en la península ibérica. En 2016, accede al Cuerpo de Catedráticos de Música, por la especialidad de Composición, e imparte desde hace años Armonía y Contrapunto en el Conservatorio Superior de Música “Joaquín Rodrigo” de Valencia.

Josep Lluís Galiana, caosofia poètica i sonora

El periodista Alexia Moya entrevista Josep Lluís Galiana en el suplemente ARTS del diari EL MUNDO-Comunitat Valenciana, 17 de setembre de 2018

Foto: José Cuéllar

Sons compartits és un llibre en el qual la poesia i els textos tenen en la música els seus fonaments. Està agrupat en tres seccions i la primera l’obrin tres poemes que van ser premiats en el 50 Certamen Poètic Festa de la Primavera: Acció sonora, L’ordre de l’emoció i Vigilant dels teus somnis; i el prologa la periodista Maria Tomàs.

Josep Lluís Galiana aprofita el seu bagage com a saxofonista i referent de la improvisació lliure, l’avant-garde jazz i la investigació etnomusicològica per abocar notes en els seus escrits i convertir la lectura en una experiència quasi musical a partir de l’experimentació amb sonoritats en les quals se submergeix, des de fa molts anys, en més de 30 treballs discogràfics, concerts i festivals a Europa, Amèrica i Àsia.

Treballa en el caos, en l’impredictible (abans que el significat derivara en desordre), l’estat inicial de la matèria de la que sorgeix l’ordre i també primer déu antic que va sorgir de la creació. En aqueixa imprevisibilitat atzarosa transita per a desenvolupar amb entusiasme la seua labor artística total: en la música, la poesia, en la seua editorial (EdictOràlia) o en el seu segell discogràfic (Liquen Records).

Com es gesta la idea del llibre ‘Sons compartits’?
La poesia sempre l’he tingut a prop i des de molt jove m’ha agradat abocar els meus pensaments, reflexions i sentiments als meus quaderns com una mena de descàrrega o despullament emocional. També com a exercici intel·lectual i joc creatiu.
Què aprofita de la seua experiència musical i artística en aquest treball?
Tot. No puc fugir del que sóc i d’estar immers en múltiples i diversos processos creatius. Escriure poesia és jugar amb els sons, dibuixar les paraules, intercanviar els colors, combinar les tímbriques, cercar noves polifonies, pastar textures… En realitat, es tracta d’una activitat molt musical.
Conjumina poesia i música, què va ser primer?
Tot al mateix temps.
Els conceptes d’improvisació i experimentació musical els ha aplicat de manera radical en aquest llibre?
Sons compartits no és tan sols un poemari. Encara que no hi ha un nítid fil conductor, sí es poden seguir algunes línies melòdiques recurrents o alguns motius i temes recursius que s’entrecreuen tot al llarg del llibre. Cal destacar, no obstant, el seu caràcter fragmentari, la hibridació de gèneres literaris i sobretot la necessitat d’experimentar amb les sonoritats. Intente fer partícip al lector d’una experiència sonora, quasi musical, on no existeixen les fronteres, ni els límits, sinó horitzontalitats vulnerables, sensibles, però sempre enriquidores i molt vitals.
Quines són les línies melòdiques recurrents?
El silenci, el temps, l’espai, el fragment, la grandesa de l’instant, la percepció, el sentit crític, una sèrie de llocs comuns i algunes figures culturals i artístiques transversals que m’acompanyen des de fa molts anys.
En el poema ‘Abans de…’ diu «Abans de cobejat patrimoni d’elits, la música fou popular acompanyament». On tenim el patrimoni musical ara?
En el món de l’espectacle i el show business; en l’obsessió per les audiències massives; en els revivals i la insistència en els repertoris històrics. No obstant això, sempre ha estat així, i la creativitat, les noves formes de fer música i l’autèntica pulsió artística es troben als carrers i als llocs i accions més recòndites, alternatives i autogestionàries.
En el text ‘Inmortalitat de l’instant’ parla de la improvisació amb altres músics: «El so flueix amb absoluta i radiant naturalitat…» Ha cercat aquest fluir en els seus textos?
M’interessa molt entrar en flux quan estic compartint sons amb altres, perquè no entenc la improvisació d’una altra manera. Escriure és diferent, perquè és una tasca solitària, però tot i així i com passa en qualsevol altra activitat quotidiana si no entres en flux no ets capaç de gaudir el que estàs fent. Quan arribes a eixe punt de màxima concentració en allò que estàs fent i tot comença a fluir és quan assoleixes eixe estat ingràvid, quasi nirvànic, d’autèntic alliberament d’un mateix.
Té ja en cartera nous autors i títols per a la nova col·lecció EdictOràlia poesia?
Sí, però és prompte per desvetllar noms. Al seu temps.
En el terreny estrictament musical Chaosophy, un ensemble d’improvisació lliure integrat per vosté i els músics El Pricto i Avelino Saavedra, ha publicat un disc editat per Liquen Records. Parle’ns d’aquest treball que porta per títol, ‘Who are these people and what do they believe in’?
Chaosophy està inspirat en el llibre Principia Discòrdia, en el discordianisme i en el Caos Sagrat com a condició natural de la realitat. La nostra música, que es mou entre el jazz avantguardista, la improvisació lliure i l’experimentació sonora, té una forta càrrega d’imprevisibilitat. És absolutament enèrgica i molt vigorosa i intenta moure la sang i les vísceres
El seu segell també ha publicat recentment ‘Critical sounds’, una selecció de peces electroacústiques de vosté i el músic suec Thomas Bjelkeborn, dos creadors de llarga i consolidada trajectòria artística. «Un treball impressionant» per a la crítica que també elogia el treball de Chaosophy.
Critical Sounds és un treball molt diferent al que faig amb El Pricto i Avelino Saavedra en Chaosophy. Fa molts anys que em fascina la creació electroacústica i treballar amb altres compositors com és el cas de l’artista Bjelkeborn. La nostra música posa en circulació tot tipus de textures i colors musicals. El nostre diàleg ens trasllada a la relaxació dels entorns, en que la pulsació gairebé desapareix, permetent una fluïdesa de les idees musicals i els materials sonors. Pense que és un disc emocionant, on l’energia no prové de la intensitat del so, sinó de la interacció entre el món acústic i l’electrònic, que transporta a l’oient a paisatges llunyans.

SONS COMPARTITS. Poemes, textos i pretextos

sons compartits

 

Galiana, Josep Lluís. SONS COMPARTITS. Poemes, textos i pretextos. València: EdictOràlia Llibres i Publicacions, 2018, 112 p.

ISBN: 978-84-945465-6-3

PVP: 12€

 




(gastos de envío incluidos / shipping costs included)
Otros métodos de pago / Other payment methods
Envíos certificados / Registered mail
contact : edictoralia@edictoralia.com

 

sons compartits és el primer poemari del músic, escriptor i editor valencià Josep Lluís Galiana. Amb aquest volum, EdictOràlia enceta una nova col·lecció dedicada a la poesia. Sense un nítid fil conductor, encara que sí amb algunes línies melòdiques recurrents o alguns motius i temes recursius, aquesta selecció de poemes, textos i pretextos fa partícip al lector d’una experiència sonora, quasi musical.

El seu caràcter fragmentari no és una casualitat, més bé és el resultat d’una no intenció, d’una hibridació de gèneres, d’una atzarosa manera de viure l’escriptura, d’una necessitat d’experimentar amb les sonoritats. “I és que Galiana ha escrit els seus sons com un llibre incomplet i desordenat, assegura Maria Tomàs Garcia en el seu pròleg, com correspon al jugador lingüístic sense por a la paraula i contra el temps del fonema sense frontera. Eixe baix continu en una obra amb la qual vol enganyar-se el això diuen que va ser i era. Una qüestió de valor. Ni pentagrama, ni poesia, ni dibuix ni assaig.”

També proposa sons compartits una sèrie de llocs comuns, de figures culturals i artístiques transversals, comparteix objectes sonors, i explora i experimenta on no existeixen les fronteres, ni els límits, sinó horitzontalitats vulnerables, sensibles i delicades, però sempre enriquidores, energètiques i molt vitals.

Il·lustracions de l’artista Carlos Maiques.

edictoràlia llibres i publicacions és un nou projecte editorial vinculat als processos creatius contemporanis. Radicada a la ciutat de València des de la seua creació el 2016, l’editorial sorgeix de la necessitat de pensar la creació,
els seus processos i eines, les seues aportacions i implicacions amb la vida quotidiana i els seus èxits i avatars en un moment de gran entusiasme per l’activitat artística i estètica.

Dirigida pel músic, escriptor i editor valencià Josep Lluís Galiana, edictoràlia poesia és una nova col·lecció centrada en la creació poètica, en les noves poètiques, en els seus processos i noves formes.

Aquesta sèrie de publicacions, que arrenca amb la publicació de sons compartits poemes, textos i pretextos pretén donar a conèixer les noves i novelles veus de la poesia valenciana. Una poesia que beu d’inesgotables fonts, no sols històriques i de llarga tradició, sinó també d’una important i precoç modernitat. Una poesia hereva de les avantguardes històriques, de la poesia sonora i visual, de la performance i l’art d’acció, del surrealisme i de les seues inconfusibles formes d’expressió.

Il·lustracions de Carlos Maiques

RESSENYES

 

Josep Lluís Galiana, caosofia poètica i sonora

EL MUNDO_ARTS_Música_17 sep. 2018

Per ALEXIS MOYA

Sons compartits és un llibre en el qual la poesia i els textos tenen en la música els seus fonaments. Està agrupat en tres seccions i la primera l’obrin tres poemes que van ser premiats en el 50 Certamen Poètic Festa de la Primavera: Acció sonora, L’ordre de l’emoció i Vigilant dels teus somnis; i el prologa la periodista Maria Tomàs.

Josep Lluís Galiana aprofita el seu bagage com a saxofonista i referent de la improvisació lliure, l’avant-garde jazz i la investigació etnomusicològica per abocar notes en els seus escrits i convertir la lectura en una experiència quasi musical a partir de l’experimentació amb sonoritats en les quals se submergeix, des de fa molts anys, en més de 30 treballs discogràfics, concerts i festivals a Europa, Amèrica i Àsia.

Treballa en el caos, en l’impredictible (abans que el significat derivara en desordre), l’estat inicial de la matèria de la que sorgeix l’ordre i també primer déu antic que va sorgir de la creació. En aqueixa imprevisibilitat atzarosa transita per a desenvolupar amb entusiasme la seua labor artística total: en la música, la poesia, en la seua editorial (EdictOràlia) o en el seu segell discogràfic (Liquen Records).

Josep Lluís Galiana, autor de ‘Sons compartits’. JOSÉ CUÉLLAR

Com es gesta la idea del llibre ‘Sons compartits’?
La poesia sempre l’he tingut a prop i des de molt jove m’ha agradat abocar els meus pensaments, reflexions i sentiments als meus quaderns com una mena de descàrrega o despullament emocional. També com a exercici intel·lectual i joc creatiu.
Què aprofita de la seua experiència musical i artística en aquest treball?
Tot. No puc fugir del que sóc i d’estar immers en múltiples i diversos processos creatius. Escriure poesia és jugar amb els sons, dibuixar les paraules, intercanviar els colors, combinar les tímbriques, cercar noves polifonies, pastar textures… En realitat, es tracta d’una activitat molt musical.
Conjumina poesia i música, què va ser primer?
Tot al mateix temps.
Els conceptes d’improvisació i experimentació musical els ha aplicat de manera radical en aquest llibre?
Sons compartits no és tan sols un poemari. Encara que no hi ha un nítid fil conductor, sí es poden seguir algunes línies melòdiques recurrents o alguns motius i temes recursius que s’entrecreuen tot al llarg del llibre. Cal destacar, no obstant, el seu caràcter fragmentari, la hibridació de gèneres literaris i sobretot la necessitat d’experimentar amb les sonoritats. Intente fer partícip al lector d’una experiència sonora, quasi musical, on no existeixen les fronteres, ni els límits, sinó horitzontalitats vulnerables, sensibles, però sempre enriquidores i molt vitals.
Quines són les línies melòdiques recurrents?
El silenci, el temps, l’espai, el fragment, la grandesa de l’instant, la percepció, el sentit crític, una sèrie de llocs comuns i algunes figures culturals i artístiques transversals que m’acompanyen des de fa molts anys.
En el poema ‘Abans de…’ diu «Abans de cobejat patrimoni d’elits, la música fou popular acompanyament». On tenim el patrimoni musical ara?
En el món de l’espectacle i el show business; en l’obsessió per les audiències massives; en els revivals i la insistència en els repertoris històrics. No obstant això, sempre ha estat així, i la creativitat, les noves formes de fer música i l’autèntica pulsió artística es troben als carrers i als llocs i accions més recòndites, alternatives i autogestionàries.
En el text ‘Inmortalitat de l’instant’ parla de la improvisació amb altres músics: «El so flueix amb absoluta i radiant naturalitat…» Ha cercat aquest fluir en els seus textos?
M’interessa molt entrar en flux quan estic compartint sons amb altres, perquè no entenc la improvisació d’una altra manera. Escriure és diferent. És una tasca solitària, però tot i així i com passa en qualsevol altra activitat quotidiana si no entres en flux no ets capaç de gaudir el que estàs fent. Quan arribes a eixe punt de màxima concentració en allò que estàs fent i tot comença a fluir és quan assoleixes eixe estat ingràvid, quasi nirvànic, d’autèntic alliberament d’un mateix.
Té ja en cartera nous autors i títols per a la nova col·lecció EdictOràlia poesia?
Sí, però és prompte per desvetllar noms. Al seu temps.
En el terreny estrictament musical Chaosophy, un ensemble d’improvisació lliure integrat per vosté i els músics El Pricto i Avelino Saavedra, ha publicat un disc editat per Liquen Records. Parle’ns d’aquest treball que porta per títol, ‘Who are these people and what do they believe in’?
Chaosophy està inspirat en el llibre Principia Discòrdia, en el discordianisme i en el Caos Sagrat com a condició natural de la realitat. La nostra música, que es mou entre el jazz avantguardista, la improvisació lliure i l’experimentació sonora, té una forta càrrega d’imprevisibilitat. És absolutament enèrgica i molt vigorosa i intenta moure la sang i les vísceres
El seu segell també ha publicat recentment ‘Critical sounds’, una selecció de peces electroacústiques de vosté i el músic suec Thomas Bjelkeborn, dos creadors de llarga i consolidada trajectòria artística. «Un treball impressionant» per a la crítica que també elogia el treball de Chaosophy.
Critical Sounds és un treball molt diferent al que faig amb El Pricto i Avelino Saavedra en Chaosophy. Fa molts anys que em fascina la creació electroacústica i treballar amb altres compositors com és el cas de l’artista Bjelkeborn. La nostra música posa en circulació tot tipus de textures i colors musicals. El nostre diàleg ens trasllada a la relaxació dels entorns, en que la pulsació gairebé desapareix, permetent una fluïdesa de les idees musicals i els materials sonors. Pense que és un disc emocionant, on l’energia no prové de la intensitat del so, sinó de la interacció entre el món acústic i l’electrònic, que transporta a l’oient a paisatges llunyans.

________________

Francisco Campillo, Opinión de Murcia

El pasado jueves 27 de septiembre tuvo lugar en la biblioteca Río Segura la presentación del libro de poemas en valenciano Sons compartits (Sonidos compartidos), obra del músico, profesor, comisario y crítico musical, ensayista y poeta Josep Lluís Galiana, residente en la capital valenciana. El acto fue promovido por la directora de la institución, Marita Funes y por Juan Jesús Yelo, profesor de nuestra universidad y del IES Floridablanca. Dicha presentación corrió a cargo de Francisco Campillo, profesor del IES Floridablanca y traductor.

El acto sirvió, en primer lugar, para recordar la vinculación histórica entre la cultura y lengua catalanas y las de Murcia. Se planteó la necesidad de aumentar en el público en general la conciencia de esa fecunda relación que puede crecer aún más superando la que existió y existe desde el siglo XIII. Posteriormente se pasó a introducir a los asistentes en la lectura del libro.

Sons compartits es un conjunto de poemas, aforismos y textos en prosa que presentan la apariencia de un caos. Este desorden nace de la convicción del poeta de hallar en la inmanencia, en la sensualidad, en la relación inmediata e irracional con nuestro entorno y los demás la manera ideal de entender y comunicar. La lengua catalana y sus dialectos, ya de por sí ricos en sonoridad, sirve aquí como vehículo perfecto de expresión para hacer evidente que la escucha y la producción musical abierta, libre de prejuicios, entregada a la lógica inherente de los sonidos es un extraordinario ejemplo de tal convicción. El mundo sonoro, presente en el origen de nuestras vidas y de nuestra especie, nuestra primera forma de comunicación, espera a quien quiera prestarle atención, abandonarse a él.

_______________

Antonio Luis Guillén, Morada Sónica

Se trata de un texto con un pálpito visual tan importante, que, en primer lugar, suena por la retina. Es una gran partitura visual de fuga. En ese primer sentido, es un texto realmente bello. Uno de esos frescos que pueden resucitar en infinitas formas.

En su sonar también es bello. Bello su idioma, en su fonésis, en lo que revela. Me queda claro en su incertidumbre: nos entedemos en lo profundo. Revela más que significa.

Creo que es un gran texto que, curiosamente, profundiza en un especie de grieta que tenemos en el texto de occidente. Grieta en la que tú y yo estamos. El texto simultáneo y fragmentario. El texto que permite la Fuga. La parte final, a parte de la intertextualidad que afecta hasta a amigos comunes, (muy literalmente!), es una provocación extásica-política muy rica. Para releer. Releeré.

Me congratula leer mucha afinidad quasinirvánica en las experiencias sónicas que describe el autor, por otra parte: la hiperia del momento sonoro. Somos hermanos de ese mar también. Eso ya lo sabemos.

Pero confieso que los momentos del cotidiano erotismo cósmico y la reflexión del guardián del sueño… confieso que me ha gustado mucho ver eso en un texto así.

Enhorabuena. Me gusta leerte así: en la provocación anartista de una eterna haiku bulería.

_________________

Juan Jesús Yelo, Intonarumori

Tierno en la primera parte, emocionante en la segunda y muy acertadamente reflexivo en la tercera. No he podido parar hasta el final. Bueno, y las bulerías y el contrapunto, desternillantes.

JAZZ EN ESPAÑA. Músicos, festivales y salas

 

 

Cortés Izquierdo, Antonio. JAZZ EN ESPAÑA. Músicos, festivales y salas. València: EdictOràlia Llibres i Publicacions, 2018, 586 p.

ISBN: 978-84-945465-4-9

 

 

«Jazz en España. Músicos, festivales y salas es una guía imprescindible para conocer en profundidad a los protagonistas de este género musical y entender su verdadera dimensión histórica, estética, social, económica y cultural en nuestro país. Más de quinientos músicos con sus trayectorias académicas, artísticas, docentes y profesionales, casi trescientos festivales, alrededor de un centenar de salas y miles de proyectos y grabaciones ofrecen una información hasta ahora inexistente sobre lo que ha sido y es hasta el año 2017 el Jazz en España.
Diferentes estilos, géneros, estéticas y tendencias se dan cita en las páginas de este volumen, que reflejan, sin duda, el talento único y diferenciable que puede encontrarse en la escena jazzística española, habitada por una gran diversidad de músicas afroamericanas, mixturas y fusiones con músicas propias como el flamenco, populares y de tradición, así como por la exploración y la experimentación en nuevos e ignotos territorios sonoros.
La consulta y lectura de estas biografías, trayectorias, festivales y salas conforman un impresionante rompecabezas en el que todas sus piezas encajan a la perfección. Vidas y obras, enseñanzas y magisterios, espacios y tiempos, discografías y proyectos se complementan, se combinan, se solapan, interaccionan y se ajustan con precisión dando como resultado un mapa artístico inconfundible. Muy rico en su diversidad estética, en su calidad artística y en sus generosos parámetros, el trabajo llevado a cabo por Antonio Cortés Izquierdo muestra la orografía del Jazz en España, sus escuelas, estilos, influencias, tendencias, sus centros neurálgicos, los innovadores y maestros, sus epígonos, sus grupos y colectivos, sus genialidades… En definitiva, toda una pléyade de músicos y artistas que, a lo largo de las últimas cuatro décadas, han situado a nuestro país en el mapa mundial del jazz y de las músicas creativas.»

Josep Lluís Galiana (del prólogo del libro)

 

 

RESEÑAS

Un esfuerzo homérico

Jazz en España: Músicos, festivales y salas. Antonio Cortés Izquierdo. Edita: EdictOràlia Música, Valencia, 2018

En estos días estoy leyendo dos libros “en modo Rayuela”. Abro por la página que me apetece y leo unas cuantas páginas, lo dejo y unas horas después abro por otra página. Los dos son musicales, claro.

Antonio Cortés, soriano de nacimiento pero alicantino de adopción, es un gran aficionado al jazz que, preocupado por la escasa visibilidad de los músicos de jazz españoles en festivales y programaciones, se lió la manta a la cabeza y la emprendió contra este ninguneo mediático. Pensó en escribir un libro sobre los músicos que en esta piel de toro se dedican al jazz y que con la centena sería suficiente. Cuál no sería su sorpresa cuando se hizo con mil contactos y alrededor de quinientos le dieron su placet.

No se trata solo de “recopilar” páginas web, directorios y wikipedias. Antonio contactó directamente con TODOS ellos y publica solo la información que le han proporcionado de primera mano.

Ha tardado dos años y aunque sabiendo que mucha de la información tiene a medio plazo fecha de caducidad no ceja en su empeño de recopilar las bios de tanta luminaria jazzística como en España tenemos en la actualidad.

Lo suyo es que le apoyara alguna institución musical de ámbito nacional para actualizar esta obra cada dos o tres años. (Jojojo, qué chiste tan bueno!!) y así poder contar un datos de una serie amplia.

Convenció a otro “cronopio” como es Josep Lluís Galiana —músico de improvisación él mismo, autor y editor— y en la editorial de este lo publicó en 2018. En estas fechas lo está presentando en diversos lugares, yo tuve la suerte de acudir a ViJazzMuriel Fest. Palencia, donde Mario Benso hizo las presentaciones y comentarios oportunos.

Una obra muy necesaria y muy útil para aficionados, músicos, programadores, escuelas, instituciones…chapeau!!

Hay librerías que ya lo tienen pero también lo pueden pedir a la propia editorial www.edictoralia.com

IMPROVISACIÓN LIBRE. El gran juego de la deriva sonora

 

 

Galiana, Josep Lluís. IMPROVISACIÓN LIBRE. El gran juego de la deriva sonora. València: EdictOràlia Llibres i Publicacions, 2017, 238 p.

ISBN: 978-84-945465-3-2

PVP: 20€




(gastos de envío incluidos / shipping costs included)
Otros métodos de pago / Other payment methods
Envíos certificados / Registered mail
contact : edictoralia@edictoralia.com

 

¿Cómo se llega a la improvisación libre? ¿Cuáles son los elementos que la identifican y la diferencian de la composición escrita? ¿Se puede analizar una improvisación libre? ¿Cómo se aprende a improvisar libremente? ¿De qué forma se enfrenta el oyente a esta manifestación artística? ¿Qué papel juega el espacio y el público para un improvisador libre? y ¿qué lugar ocupa el silencio en el proceso creativo que activa la improvisación? son solo algunas de las numerosas cuestiones que aborda este “texto de referencia”.

Entre la investigación etnomusicológica y el relato experiencial, el libro establece la deriva situacionista como estrategia metodológica de análisis de los procesos de creación musical en tiempo real que activa la improvisación libre, a partir de la construcción de dos situaciones sonoras en las que un grupo de improvisadores organiza diferentes ambientes unitarios y juegos de acontecimientos en dos espacios concretos donde concurren en el tiempo diversos elementos artísticos. Siempre desde la práctica, este trabajo de campo brinda nuevas herramientas analíticas que harán más cercana e inteligible esta manifestación artística y vital que surgió en la década de 1960 como un revulsivo en el marco del movimiento musical europeo contemporáneo.

En palabras del reconocido improvisador Agustí Fernández: “El relato de Galiana es ágil, cercano y en ocasiones imprevisible al igual que una improvisación musical. Como una auténtica deriva discursiva, el proceso literario es sorpresivo e inconcluso, sin principios ni finales; interactivo, porque incita al debate y al diálogo, y eminentemente participativo, puesto que recoge el testimonio y las experiencias de otros improvisadores y músicos, provocando la reflexión entre los lectores. En definitiva, se trata de un texto que deja abiertas puertas y ventanas a posibles y futuras reflexiones, y a seguir derivando improvisadamente por esta emocionante forma de hacer y escuchar música”.

PRENSA

HDO 367. Al habla con… Josep Lluís Galiana [Podcast]

HDO 367 está dedicado el saxofonista, improvisador, periodista, escritor, pensador y creador Josep Lluis Galiana, que en los últimos meses ha publicado el libro Improvisación libre. El gran juego de la deriva sonora (EdictOràlia Música), y las grabaciones Critical Sounds (junto al experto en tratamiento del sonido Thomas Bjelkeborn), y Who are these people and what do they believe in? (a nombre del trío Chaosophy que completa junto a El Pricto y Avelino Saavedra). Ambas grabaciones han sido publicadas en el sello Liquen Records, que en activo desde 2017, está especializado en la improvisación libre y ha publicado ya seis referencias.

En el programa el creador charla con Pachi Tapiz acerca de su libro, sus grabaciones y sus reflexiones acerca de la improvisación. También se escuchan dos piezas de cada una de las grabaciones mencionadas.

Tomajazz:
Presentación y podcast: © Pachi Tapiz, 2018

HDO 367. Al habla con… Josep Lluis Galiana [Podcast]